dijous, 12 d’octubre de 2017

CONFERÈNCIA / LECTURA Miguel de Cervantes 400+1


Divendres 27 d’octubre de 2017
19.00 hores
Àrea Activitats Biblioteca

Presentat pel filòleg Anton Not, dirigit per Joan Roca i amb la participació dels rapsodes del Grup de Teatre Artesenc, Jaume Caballer, Sílvia Cardona, Eva Cendra, Carme Díaz, Vicenç Farràs i Joan Roca.

La biblioteca se suma als reconeixements a Miguel de Cervantes en el quart centenari de la seva mort i completa les activitats que al llarg de l’any s’han anat celebrant per part de les diverses institucions culturals del país.

Miguel de Cervantes Saavedra (Alcalá de Henares, 29 de setembre de 1547 - Madrid, 22 d'abril de 1616) era un escriptor espanyol (castellà), conegut sobretot per la seva novel•la El Quixot. Es considera un dels autors més influents de la literatura universal, i les seves obres han inspirat adaptacions cinematogràfiques i han modificat la manera d'entendre la novel•la, especialment en l'àmbit hispànic i anglès.

Llegat artístic

Entre les dues parts de Don Quixot, apareixen el 1613 les Novelas ejemplares. Són un conjunt de dotze narracions breus, compostes algunes d'elles molts anys abans. La seva font és pròpia i original. En elles explora diferents fórmules narratives com la sàtira lucianesca (El coloquio de los perros), la novel•la picaresca (Rinconete y Cortadillo), la miscel•lània (El licenciado Vidriera), la novel•la bizantina (La española inglesa, El amante liberal) o, fins i tot, la novel•la policíaca (La fuerza de la sangre). D'algunes, com per exemple El celoso extremeño, se'n conserva una segona redacció testimoniada pel manuscrit anomenat de Porras de la Cámara, descobert el segle XIX. Només aquesta col•lecció de novel•les hauria pogut en si mateixa haver-li creat un lloc molt destacat a la història de la literatura castellana.

La crítica literària va ser una constant en la seva obra. Apareix a La Galatea, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, Viaje al Parnaso (1614), extens poema en tercets encadenats. El 1615, publica Ocho comedias y ocho entremeses nuevos nunca representados, però el seu drama més popular avui, La Numancia, més que El Tracte d'Alger, quedà inèdit fins al segle XVIII.

Un any després de la seva mort, apareix la novel•la Els treballs de Persiles i Sigismunda. Cervantes, tot just dos dies abans de morir, l'havia deixat amb una dedicatòria a Pedro Fernández de Castro y Andrade, VII Comte de Lemos, el seu mecenes durant anys, i a qui també havia dedicat la segona part del Quixot i les El Persiles és una novel•la bizantina que, segons l'autor, pretenia competir amb el model clàssic grec d'Heliodor; va tenir èxit, ja que va conèixer algunes edicions més en la seva època, però va ser oblidada i enfosquida pel triomf indiscutible del Don Quixot.

Cervantes utilitza un grup de personatges com a fil conductor de l'obra, en comptes de dos. Anticipa, a més, l'anomenat realisme màgic donant entrada a alguns elements fantàstics. En certa manera, cristianitzar el model original utilitzant el tòpic del homo Viator, assolint el clímax al final de l'obra amb l'anagnòrisi dels dos enamorats principals, anomenats fins aleshores Periandro i Auristela, a la ciutat santa de Roma:

“Les nostres ànimes, com tu bé saps i com aquí m'han ensenyat, sempre estan en continu moviment i no poden aturar sinó en Déu, com en el seu centre. En aquesta vida els desitjos són infinits i uns s'encadenen d'altres i s'uneixen i van formant una cadena que potser arriba al cel i tal se sumi a l'infern”.

En realitat, el Persiles és una novel•la d'estructura i intencions molt complexes que espera encara una interpretació satisfactòria.

La influència de Cervantes en la literatura universal ha estat tal, que la mateixa llengua espanyola sol ser anomenada la llengua de Cervantes.

La seva vida artística

Entre les seves obres dramàtiques destaquen especialment els seus Entremeses, notables per la seva comicitat, l'original creació i caracterització de personatges, que no exclou la inspiració popular, i la cosmovisió que se'n desprèn.

Entre les seves obres dramàtiques majors, es considera la seva obra mestra la Tragedia de la destrucción de Numancia, encara que són també importants Pedro de Urdemalas, El rufián dichoso, Los baños de Argel i El trato de Argel. En algunes d'aquestes obres, com per exemple Tragedia de la destrucción de Numancia, apareixen elements al•legòrics, que ell anomenava «figures morals».